PANOPTIKON


P A N O P T I K O N és una plataforma experimental concebuda de forma independent, creada per un grup de persones que procedeixen de diferents camps de la pedagogia, l’arquitectura i les arts plàstiques. El principal objectiu d’aquest projecte és contribuir en pro d’una proposta cultural renovada, basada en l’acció de proximitat a la ciutadania i que promou actuacions de diàleg multicultural i social. En aquesta ocasió, a través de la intervenció realitzada in situ (1ª fase),PANOPTIKON trasllada l’antiga planta del Museu del Vi de Vilafranca, i recupera la memòria de la vinya, és a dir, torna a l’eix central, des d’on neix la idea de construir un Museu del Vi i que actualment està en procés de consolidar-se com a “Museu de les Cultures del Vi”. Mitjançant la seva narrativa contemporània, P A N O P T I K O N emprèn una acció directa, promovent l’obertura de pensament a la nostra societat respecte als nous reptes museístics del segle XXI. Així mateix genera la pregunta de com nosaltres, com a ciutadans de carrer, podem contribuir a dissenyar El Nou Museu del Segle XXI, “Un Museu per a tots”.


Com a continuació d’aquesta temàtica, es mostrarà al 2010 la segona fase del projecte, on s’ampliarà documentació didàctica, acompanyada de xerrades, conferències, taules rodones, ... i es mostrarà el making-off de la intervenció in situ realitzada a la vinya, així com fotografies i animació 3D.

MANIFEST:

Suggerim des d’aquesta activitat, un interès de diàleg que excedeixi les fronteres de l’art, és a dir, iniciar una “acció” que signifiqui la continuïtat d’un procés de pensament. Creiem que d’aquesta manera podem contribuir com a 'artistes' o 'comunicadors socials' a elaborar, conjuntament amb “El Museu”, un diàleg pedagògic, provocant d’aquesta manera, algun tipus de regeneració d’idees, posicionant l’art al servei de la societat.


Introducció a la temàtica

En aquesta societat multicultural i diversificada, l’ésser humà està abocat a la comprensió, des d’una dimensió oberta i plural, a tots els processos estretament relacionats amb el temps, l’espai, la memòria i els valors de les diferents manifestacions culturals amb les que coexisteix a l’actualitat. En aquest sentit, els museus estan cridats a acollir els diferents models culturals que van sorgint com a conseqüència dels sistemes de pensament vigents, en un intent de resoldre els nous interrogants de la societat.
A partir d’aquest moment, cada persona pot apropar-se al museu des de la seva pròpia visió existencial en estreta relació amb el món que el rodeja. El museu no està aquí per exposar els objectes, com una simple representació modèlica dels mateixos, sinó també per descobrir els nous significats que vagin més enllà de la seva materialitat. El museu ja no és una realitat estàtica, sinó dinàmica i en continu procés de reconstrucció; estarà obert i serà capaç de representar tots els aspectes humans que constitueixen la base dels patrimoni cultural. En una exposició, les persones, i no els objectes per si mateixos, són els que donaran un sentit a tot això, ja que per si sols, els objectes o obres, no mostren tot el seu potencial semàntic, significatiu ni transformador i per això cal rodejar-los de tota una museografia que els faci intel·ligibles, trencant l’hermètic, donant una coreografia objectual, brindant informació i experiència perquè el públic desveli progressivament la seva significativitat.

Sense aquest tractament el museu seria un simple contenidor, però no un lloc de producció cultural. El museu vencerà aquestes asimetries, establint canals d’informació que puguin portar fins al coneixement, i així possibilitar la inclusió de les prohibicions susceptibles d’autoexclouere's.

L’apropament del museu a la comunitat és necessari, no només brindant informació, difusió i coneixements, sinó a més donant al públic un lloc privilegiat de producció en la mostra, en la selecció, en l’elaboració de discursos, ja sigui de forma representativa, directa o indirecta. Incorporar les veus dels destinataris de les exposicions en la producció de les mateixes, augmentant la seva participació i sent referents d’un valor afegit de les polítiques culturals democràtiques. Existeixen col·lectius invisibles –immigrants, cultures minoritàries, persones analfabetes funcionals,... que són sistemàticament obviats en la difusió artística i cultural. Comptar amb les seves veus suposa que l’art comenci a ser significatiu també per a ells. L’art pot accionar en pro d’una transformació en les seves realitats col·lectives i individualitats.



Visualització prèvia